La precarització de la vida quotidiana: (in)seguretat alimentària, gènere i salut

La finalitat d'aquest projecte és analitzar les relacions entre el procés de precarització de la vida quotidiana, l'augment de la inseguretat alimentària i l'increment de l'obesitat. Entenent la precarització com un procés econòmic i polític central en les societats postindustrials que genera simultàniament incerteses i oportunitats. La primera hipòtesi de treball planteja que la creixent "precarització alimentària" s'estructura com un fenomen integrat en aquest procés més ampli i que, en conseqüència, esdevé una font de tensions i conflictes. La necessitat de resoldre l'alimentació diària encarna situacions d'incertesa que limita la qualitat de vida de les persones perquè els exigeix ​​canviar de tàctiques, entorns i interlocutors constantment.

En aquest context de (in) seguretat, les dones tenen un paper central perquè són elles les que, principalment, busquen, preparen i reparteixen els aliments del grup domèstic, i els que incorporen en les seves pràctiques quotidianes, i també en els seus cossos, la part més compromesa d'aquestes dificultats. Amb els aliments aconseguits reprodueixen i / o creen propostes que responen a fórmules culinàries acceptables i sostenibles (gastro-miques). No obstant això, a l'hora de gestionar un menjar limitat, les dones protagonitzen pràctiques alimentàries més flexibles però més incertes per a la seva salut (gastro-anòmiques). En aquest sentit, la segona hipòtesi de treball suggereix que l'obesitat, amb una incidència major en les classes populars i molt significativa entre les dones, constitueix un epítom de la precarització. D'acord amb les característiques paradoxals d'aquest procés, aquests "cossos precaritzats" de la mateixa manera que encarnen les desigualtats socials també qüestionen els discursos hegemònics que presenten a les persones grosses com "subjectes malalts" que ho estan per menjar molt i moure's poc i, per tant, per la seva falta de disciplina i/o control.

Volem esbrinar fins a quin punt les exigències que pauten la vida quotidiana d'aquestes dones han desestructurat les seves pràctiques alimentàries i si aquesta desestructuració (tipus i quantitat d'aliments consumits, horaris, comensalitat, llocs ...) pot vincular-se amb l'augment de l'obesitat o altres possibles malalties. Si es constatès aquest vincle, es podrien comprendre millor les causes i mecanismes que articulen la paradoxal relació entre pobresa i obesitat, i contestar així als discursos sanitaris i polítics que posen l'accent explicatiu i, en conseqüència les seves intervencions, en la responsabilitat individual i les eleccions alimentàries dels subjectes. Al mateix temps, aquest major coneixement podria contribuir a transformar el contingut de les estratègies preventives adoptades a Espanya, les quals no han prosperat en part perquè han desconsiderat la particularitat de context/social imposat per les polítiques d'austeritat i els seus efectes en la vida quotidiana.